Culpable sense proves

M’adreço a la secretària del Centre d’Assistència Primària. Li explico que vull demanar una baixa laboral d’un sol dia perquè ahir no em trobava bé, però avui ja se m’ha passat el mal de cap. Em respon que el metge potser no me la vol redactar la baixa, perquè no sap si he estat malalt o me n’he anat de festa. Afegeix que, en aquest cas, hauria d’haver trucat o anat al Centre ahir mateix. Em pregunto com haurien sabut que no me n’anava de festa després de trucar-los. La secretària em dóna hora. Torno a casa a rentar els plats. Mentre tant, penso que més val contar una rondalla al metge, quan la vegi a les deu, perquè, per dir la veritat, m’han jutjat culpable de mentir sense que en tinguessin proves. Penso que, a base de prendre’ns per mentiders, ens hi convertim; a base de prendre’ns per lladres, ens hi fem; a base de desconfiances, desconfiem. És molt més fácil sospitar, desacreditar i rebutjar algú que no pas creure’l, escoltar-lo i estimar-lo. Per això la bona gent sol callar. L’Administració i tots plegats vivim en un malson fet d’acusacions sense fonament, segons les quals ja ni cal demostrar que som culpables: ho som perquè hem nascut i la innocència va morir ja fa molt de temps.